POEMES PER CONVERTIR EN HAIKÚS
Rosa Leveroni
ELEGIES DE LA REPRESA
VI
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
|
PÒRTIC
Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.
Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.
|
JOIA
II
Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil.la.
V
Paraules sense dir, cossos en pugna,
llavis només, deixades les recances.
En la tarda d'hivern enfredorida,
has fet florir la meva primavera.
X
Has fet un collaret amb les paraules
per a ornament manyac de ma nuesa.
I m'has posat al pit gemma escollida,
aquella que de temps era esperada.
|
Els records
Somni: perfum de rosa
estimada de l'alba.
Al lluny parpelleja l'estel,
i en l'hora perla,
el teu record -sospir, cançó-,
un àngel m'ha portat per companyia.
|
DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ
Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat.
PERE MARCH
Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —solemnes?— del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l'Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l'amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d'unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.
EL GRAN FOC DELS GARBONS
61
Es va morir a la primera, i tots
deien si hauria mort altres vegades,
de tan rebé com va morir, com si
ho tingués assajat, cara l’espill,
com els actors i com els oradors
que verifiquen o constaten certes
actituds. Va morir a la primera,
i ho féu sense faltar-li cap detall,
amb tota dignitat iconogràfica.
Interrogada sobre antecedents,
l’esposa no pogué adduir-ne massa,
com no fos aquell dia, ja llunyà,
que en culminar un coit tingué un pantaix
i tardà en recobrar-se tres quarts d’hora.
|
QUADERN PER A NINGÚ
VII
no em moriré d’amor.
em moriré de qualsevol cosa.
però en el moment darrer,
amb els ulls ben oberts,
els ulls dels moribunds,
estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.
el vull per a mi sol
per a tota la mort
VIII
hauré estat a la teua vida
un episodi insignificant.
no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua.
en tot cas, em recordaràs algun dia
en agafar un llibre meu,
en oir que parlen de mi.
ah, sí, jo el vaig conéixer.
i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments,
i continuareu bevent i parlant d’altres coses
X
passen els cels
però és el mateix cel que sempre passa.
als meus modestos versos sempre passa el mateix vers,
aquell que tracta d’evocar-te.
tu mai no ho sabràs
ELS AMANTS
La carn vol carn
AUSIÀS MARCH
«No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que li faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»
|
HORACIANES
Res no m’agrada tant
Vicent Andrés Estellés
res no m'agrada tant com enramar-me d'oli cru el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat, mes no massa torrat, que el desgracia, sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants, l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres, en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament, eucarísticament,
me'l mire en l'aire. de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme
cloc els ulls i me'l fot.
XLII
m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquell pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell mlic,
com la primera dent d’un infant.
|
PROPIETATS DE LA PENA
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
|
Comments (0)
You don't have permission to comment on this page.