Estimada amiga, estimat amic:
Ens imaginem que amb tants problemes no tindràs temps de llegir res sobre poesia. I a més, a tu qui t’ha manat que començares a llegir aquest text? No veus que està mig ocult entre el soroll cibernàutic justament per evitar que les persones curioses tinguen accés a aquesta informació...? Ara bé, si el teu desig és contundent no anem a posar-li entrebancs. Endavant!
Que quede clar ja d'entrada, la història que et contarem suposem que no t’interessarà en absolut i, si decideixes continuar, et volem advertir que no trobaràs res que estiga pensat per fer-te passar una estona agradable. Ja n'hi ha massa distraccions en els temps que vivim.
Sense més preàmbuls passem a contar-te els motius que ens han induït a parlar-te d’aquesta època de la qual ningú no t’ha parlat mai i que va ser on el poeta VICENT ANDRÉS ESTELLÉS va desenvolupar la seua obra. Ens referim a la postguerra i la transició que alguns volen esborrar de la nostra memòria. Efectivament, durant la postguerra espanyola totes les llengües de l’Estat, a excepció del castellà,varen ser prohibides, i de la mateixa manera, tota manifestació cultural en qualsevol d’aquestes llengües. Les prohibicions i la repressió de totes les ideologies contràries al règim dictatorial, no varen ser, però, suficients per impedir una paulatina conscienciació dels ciutadans de l’Estat Espanyol. Si bé en un principi la dura postguerra i l’exili de la majoria dels intel·lectuals i artistes de pes impediren una resposta social més rotunda, progressivament la societat va anar prenent consciència de la importància de l’art i la literatura com a arma de lluita contra la dictadura. La repressió i era moneda corrent com la que patí Estellés per expressar les seues opinions sobre la unitat de la llengua va ser expulsat com a redactor cap del diari "Las Provincias".
Però, encara estàs llegint? No t’havíem dit que tallares el rotllo i que te n’anares a veure la televisió o a jugar amb la play? Au, vinga, a jugar! Bé... si vols continuar, ho hauràs de fer amb totes les conseqüències. Però recorda que t’ho hem advertit. Com et deiem gran nombre d’escriptors i artistes arribaren a la idea que el seu art no tenia sentit si no col·labarava d’una manera o altra a l’alliberament social i a la recuperació cultural. És així que va nàixer el moviment literari que es coneix com el “realisme social” al qual pertanyia Vicent Andrés Estellés. T’ho tornem a repetir: si no ens abandones, t’amenacem amb contar-te detalladament tots els punts programàtics d’aquests idealistes de la literatura. Si vols seguir, allà tu. De totes maneres pensem que no estarà de més que conegues algunes coses d’aquest període històric.
Els escriptors i artistes, homes i dones, compromesos amb la societat, dissenyaren un marc d’actuació a partir d’uns principis estètico-ideològics. Aquests eren: 1er. Concevien que el poeta, l’escriptor o l’artista era un més dins de la societat i no un il·luminat vivint a la seua torre d’ivori. 2on. De la mateixa manera, l’experiència poètica o creativa només seria vàlida en la mesura que fos compartida per la col·lectivitat. 3er. El llenguatge en què s’havia d’expressar la nova literatura hauria de ser viu, col·loquial i directe, allunyant-se de tota fórmula d’abstracció incomprensible. 4t. L’objectiu de la literatura i de l’art havia de ser enriquir culturalment i ajudar a l’alliberament de la societat. L’art per l’art estava descartat. 5è. Els destinataris per als quals s’escrivia havien de ser tots els membres de la comunitat amb un mínim de sensibilitat artística i no una èlite intel·lectual selecta.
És clar que aquest punts programàtics varen ser assumits de diferent manera i en diversos graus d’apassionament. És indubtable que aquestes consignes produïren unes obres literàries de gran emotivitat i qualitat estètica que contribuïren a fer més viva aquesta cultura nostra la valenciana expressada en llengua catalana.
Bé, després d’haver llegit tot aquest text no és qüestió de tornar a començar. Per això, caldrà premiar la teua tenacitat amb la brevetat. Només dir que, com deus imaginar, l’esforç d’aquells utòpics dels anys seixanta no ha estat debades. Cada dia hi ha més gent que espera una normalització lingüística i cultural de tots els territoris de parla catalana (Catalunya, País Valencià i les Illes Balears), però prefereix desenvolupar la seua tasca pacíficament i, clar està, sense pauses. I tu, què en penses?
Si t'interessa el tema passa't a veure l'exposició al Centre del Carme de València:
- http://www.avl.gva.es/va//estelles
- Fundació Vicent Andrés Estellés.
- ...
|
Comments (0)
You don't have permission to comment on this page.