| 
  • If you are citizen of an European Union member nation, you may not use this service unless you are at least 16 years old.

  • Whenever you search in PBworks, Dokkio Sidebar (from the makers of PBworks) will run the same search in your Drive, Dropbox, OneDrive, Gmail, and Slack. Now you can find what you're looking for wherever it lives. Try Dokkio Sidebar for free.

View
 

Ausiàs March

This version was saved 6 years, 8 months ago View current version     Page history
Saved by antoninavarro
on May 29, 2016 at 10:33:49 pm
 

 

 

"Un dels aspectes que més sorprenen en la seua poesia és la marcada personalitat, fins i tot exacerbada, del jo poètic. Darrere del 'io só aquell' hi ha una actitud envanida i arrogant de l'exclusivitat de les seues accions. Tant quan s'autoproclama mestre amador com quan confessa les misèries del seu tarannà. Potser en el primer escrit crític de Fuster sobre Ausiàs, publicat l'any 1953, ja afirma que, sens dubte, es tracta del poeta europeu del segle XV que més parla de si mateix. I aquest aspecte de confidència que desprenen els versos és, tal vegada, un dels factors de connexió amb la poesia contemporània. Com explica Fuster: 'El fet de trobar-nos-hi amb aquella contundència egoista, amb aquell jo hipertrofiat i en carn viva, ens sedueix plenament'. Aquesta autoafirmació descarada i petulant el fa realment atractiu i, al mateix temps, sense parió: 'Io só aquest que em dic Ausiàs March'. 

(Josep Ballester: "El franctirador Fuster i el megalòman March", dins Vida i obra d'Ausiàs March [Congrés On-Line]) 

 

Fantasiant,   Amor a mi descobre

los grans secrets   c·als pus suptils amaga,

e mon jorn clar   als hòmens és nit fosqua,

e visch de ço   que persones no tasten.

Tant en Amor   l'esperit meu contempla,

que par del tot   fora del cors s'aparte,

car mos desigs   no són trobats en home,

sinó en tal   que la carn punt no·l torbe.

 

(Ausiàs March, poema XVIII)

 

DOSSIERS DIDÀCTICS


"— Què fa d'Ausiàs March un poeta extraordinari? 

La seva capacitat de dir la veritat. La capacitat extraordinària d'expressió. La seva llengua és extraordinària i, a més de dir la veritat, sap que fa por. Per tant, això que he observat suara, el salt d'una paraula que sembla innòcua a la realitat del cardar, la gent no el fa. Aquest salt fa por. Ausiàs March ha estat molt mal llegit. Això de veure que comença essent un petit idiota més o menys cretí —en la concepció de l'amor angèlic i bestial—, i tot el cicle d'Ausiàs March vist com a totalitat, això no s'ha vist, no es veu, no té relleu dins el que s'escriu d'ell. Fixi's, un home com Joan Fuster se n'havia d'haver adonat i no recordo que en digués res. I ningú no llegeix Ausiàs March. En això, hi insisteixo. Aquesta veritat que diu Ausiàs March no interessa ningú. Els professionals de l'estudi de la literatura no se n'adonen. Ells van fent la seva feineta... La gent hauria d'anar amb Ausiàs March sota el braç. Això de donar la veritat, als savis, no els interessa. Llegeixen la paraula "delit" i no veuen que ha de ser la rebolcada, com diuen els de TV3." 

 

(Joan Ferraté: "Era un salvatge i un insolent", dins El Temps, núm. 645, octubre 1996, [entrevistat per Lluís Bonada])

 

 

MATERIALS MULTIMÈDIA

 

Hipervincles

 

 Així com cell qui es veu prop de la mort

 

Així com cell qui es veu prop de la mort,

corrent mal temps, perillant en la mar,

e veu lo lloc on se pot restaurar

e no hi ateny per sa malvada sort,

ne pren a me, qui vaig afanys passant

e veig a vós, bastant mos mals delir:

desesperat de mos desigs complirt,

iré pel món vostré ergull recitant.

 

L'ENAMORAT I EL MAR

 

Els vuit versos d'aquesta cobla esparsa basten per concentrar la ja característica imatge ausiasmarquiana de l'amor

com una navegació perillosa. A més, trobem una clara explicitació dels termes de relació d'aquest símil

(la dona estimada com a port salvador, el rebuig com a possibilitat d'arribar-hi),

juntament amb una altra de les solucions típiques que el jo poètic sol imaginar

per combatre la seva desesperant frustració sentimental (la proclamació pública de l'orgull de la dona).

 

 

Si com lo taur se'n va fuit pel desert

 

Sí com lo taur se'n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l'ha desert,

 tot enaixí em cové llunyar de vós,

car vostre gest mon esforç ha confús:

ne tornaré fins del tot haja fus

la gran paor qui em tol ser delitós.

 

 

Aquesta esparsa (poema d'una sola estrofa) concentra en només vuit versos

un símil (el toro vençut que fuig al paratge solitari per resuperar força i tornar

quan pugui derrotar el toro que l'ha fet fugir) que il·lustra molt gràficament

el destret amorós del jo poètic: el contrast entre el “gest” de la dona i l'”esforç”

de l'enamorat es resol en la fugida del segon, que no podrà obtenir plaer

fins que no hagi destruït la por que el paralitza. El motiu subjacent,

com en el poema anterior, és el del silenci tímid que impedeix que l'amant es declari.

Interpretant l'actitud de la dona (el “gest”) com una espècie de refús

abans i tot que ell hagi parlat, l'enamorat es queda aclaparat i no troba manera

d'esforçar-se per dir el seu amor. La por d'una negativa femenina té un aspecte

paralitzador sobre el jo poètic. Una solució, doncs, pot ser allunyar-se de la dona

fins que aquest impediment hagi estat superat. Naturalment, el poema no insinua de cap manera com

podrà desaparèixer aquesta por exagerada que forma part essencial de la persona de l'enamorat.

I és que, com en poemes anteriors, els estats o les solucions

que esmenta el poeta se situen en el terreny de la imaginació i l'ideal.

No obstant, la vivacitat i intensitat dels fets narratius

en aquest breu espai de vuit versos constitueixen una mostra excel·lent del tremp poètic de March. 

 

 

 

 

Quins tan segurs consells vas encercant

 

¿Quins tan segurs consells vas encercant,

cor malastruc, enfastijat de viure?

Amic de plor e desamic de riure,

¿com soferràs los mals qui et són davant?

 

Acuita't, doncs, a la mort, qui t'espera

e per tos mals te allongues los jorns:

aitant és lluny ton delitós sojorns

com vols fugir a la mort falaguera.

 

Braços uberts és eixida a carrera,

plorant sos ulls per sobres de gran goig.

Melodiós cantar de sa veu oig

dient: "Amic, ix de casa estrangera!

En delit prenc donar-te ma favor,

que per null temps home nat l'ha sentida

car jo defuig a tot home que em crida,

prenent aquell qui fuig de ma rigor."

 

Ab ulls plorant e cara de terror,

cabells rompent ab grans udulaments,

la vida em vol donar heretaments

e d'aquests dons vol que sia senyor,

cridant ab veu horrible i dolorosa

tal com la mort crida el benauirat,

car, si l'hom és a mals aparellat,

la veu de mort li és melodiosa.

 

Bé em maravell com és tan ergullosa

la voluntat de cascun amador!

No demanant a mi qui és amor,

en mi sabran sa força dolorosa.

 

Tots, maldient, sagramentejaran

que mai amor los tendrà en son poder

e, si els recont l'acolorat plaer,

lo temps perdut, sospirant, maldiran.

Null hom conec, o dona, a mon semblant,

que, dolorit per amor, faça plànyer:

jo son aquell de qui es deu hom complànyer,

car, de mon cor, la sang se'n va llonyant.

 

Per gran tristor que li és acostada,

seca's tot jorn l'humit qui em sosté vida

e la tristor contra mi és ardida

e, en mon socors, mà no s'hi troba armada.

 

Llir entre cards, l'hora sent acostada

que civilment és ma vida finida:

puix que del tot ma esperança és fugida,

ma arma roman en aquest món damnada.

LA MORT PER AMOR 

 

Dintre de la situació tòpica de l'enamorat malalt d'amor, un dels motius principals, quan aquesta passió

és portada a l'extrem, és de de la mort per amor, és a dir, la presentació de la mort com a únic final possible

d'una experiència hiperbòlicament dolorosa i que no s'arriba a resoldre mai a causa de la ignorància o rebuig

que la dama mostra envers l'enamorat. Aquest tema ocupa, amb una intensitat plena i molt gràfica,

les preguntes retòriques i l'al·legoria de les tres primeres estrofes. La personificació del cor de l'enamorat,

d'una banda, i la de la mort, de l'altra, tenen un paper fonamental en l'arrancada del poema.

En realitat, el cor apareix aquí sota la figura d'una sinècdoque del mateix jo poètic que li parla.

Aquestes personificacions es desenvolupen, a més, a través d'antítesis i contrastos (per exemple, als versos 3, 10 i 15-16)

i de l'al·legoria, en què la vida i la mort competeixen per mirar de seduir l'enamorat. A més a més,

les preguntes que obren el poema, expressades vehementment amb una apòstrofe al cor, són, de fet,

retòriques perquè no busquen tant una resposta ja sabuda prèviament com, sobretot,

subratllar les accions que descriuen (no hi ha “segurs consells” possibles en l'amor, els seus “mals” són insuportables).

 

En aquesta situació límit, el jo poètic dreça i reclama, a les dues estofes següents,

la seva condició de màxima i superior encarnació humana de l'enamorat en pena: els que es pensen

que estimen de debò canviaran de parer quan coneixeran els podereosos efectes que l'amor ha causat en ell,

uns efectes tan visibles i palesos que no caldrà que li preguntin “què és amor”. Sense esperança de correspost

per la dona a qui estima, l'enamorat viu a la terra la condemnació infernal i s'acosta a la mort, en un estat

de decandiment físic descrit de manera precisa, segons les concepcions fisiològiques corrents a l'època:

la tristesa provoca l'assecament de l'humit radical (l'humor bàsic que manté l'escalfor del cos i que, per tant,

“sosté” la vida) i allunya la sang del cor amb el mateix efecte moral.

 

Colguen les gents ab alegria festes

 

Colguen les gents ab alegria festes,

lloant a Déu, entremesclant deports,

places, carrers e delitables horts

sien cercats ab recont de grans gestes,

e vaja jo los sepulcres cercant,

interrogant ànimes infernades,

e respondran, car no són companyades

d'altre que mi en son contínuu plant.

 

Cascú requer e vol a son semblant,

per ço no em plau la pràtica dels vius

d'imaginar mon estat són esquius,

sí com d'hom mort de mi prenen espant.

 

Lo rei xiprè, presoner d'un heretge,

en mon esguard no és malauirat,

car ço que vull no serà mai finat,

de mon desig no em porà guarir metge.

 

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge

e per tots temps brota la carn de nou

e en son menjar aquell ocell mai clou,

pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,

car és un verm qui romp la mia pensa,

altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,

e llur treball no es porà enterrompre

sinó ab çó que d'haver se defensa.

 

E, si la mort no em dugués tal ofensa:

fer mi absent d'una tan plasent vista,

no li graesc que de terra no vista

lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa

de perdre pus que lo imaginar

los meus desigs no poder-se complir,

e, si em cové mon derrer jorn finir,

seran donats térmens a ben amar.

 

E, si en lo cel Déu me vol allogar,

part veure a Ell, per complir mon delit

serà mester que em sia dellai dit

que d'esta mort vos ha plagut plorar,

penedint vós com per poca mercè

mor l'ignocent e per amar-vos martre,

cell qui lo cos de l'arma vol departre

si ferm cregués que us dolríeu de se.

 

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé

que es pot bé fer hom morir per amor:

creure de mi que só en tal dolor,

no fareu molt que hi doneu plena fe.

 

 

 

ENAMORAT COM MORT EN VIDA 

 

La relació simbòlica de la mort amb l'amor extrem és represa aquí en la imatge inicial,

on el jo poètic ens és presentat com un mort en vida, esquivant l'alegria dels vius i buscant als cementiris

la companyia de les ànimes condemnades dels morts. Si al poema anterior declarava que cap home o dona

eren semblants a ell, ara els ha trobat per fi entre els morts, ja que els vius són incapaços d'imaginar el seu estat actual.

Aquest to macabre dels dotze primers versos ha colpit poderosament els lectors moderns de March,

que hi han vist en ocasions un precedent de la delectació morbosa en la mort d'alguns autors romàntics del segle XIX.

En realitat, i deixant de banda la funció retòrica de la imatge de la mort en vida (es tracta de despertar la mercè

i la compassió de Llir entre cards), no s'ha d'oblidar que la presència de la mort i de l'Altre Món en la vida quotidiana i en l'imaginari

de l'home medieval era del tot natural, i la seva plasmació en obres poètiques

de caràcter al·legòric no resultava estranya en una societat profundament teocèntrica.

 

A partir de la meitat de la segona estrofa, un parell de símils i una metàfora expliquen

per què l'enamorat no té un lloc entre els vius: el seu desig no té curació possible

perquè no trobarà mai satisfacció. Per això, el seu dolor, brutal i inhumà,

és superior al del rei cristià de Xipre, Joan II, fet presoner arran del saqueig de l'illa mediterrània

per les tropes del soldà d'Egipte (aquest captiveri, que va durar nou mesos i mig,

permet datar el poema de March pels volts de 1426-1427), o al de Tici, el gegant mitològic a qui un voltor

menja permanentment el fetge, que, un cop devorat, torna a créixer a cada nova fase de la lluna.

El dolor del jo poètic és més gran que el de Joan i Tici, perquè és com si com un cuc li rosegués el pensament i un altre el cor,

interminablement, vist que no arribarà a obtenir mai l'amor de la dona.

 

A la quarta i la cinquena estrofes, en haver-se adonat que, de fet, la mort no és cap solució

perquè significa l'allunyament de la visió tan desitjada, el jo poètic afirma que l'únic plaer

que hi trobaria és que deixaria d'imaginar que els seus desigs podran ser satisfets mai.

Naturalment, aquesta claudicació, la mort de l'enamorat, significaria la desaparició

sobre la terra del bon amor (“seran donats térmens a ben amar”), que ell representava de manera única i excel·lent,

segons hem vist al poema anterior. Aquest orgull hiperbòlic arriba fins a l'extrem de condicionar

la seva ascensió al cel: caldrà que allà li diguin que la dona sense mercè ha plorat la mort d'ell,

màrtir (“martre”) d'amor, i se n'ha penedit.

 

La tornada, sense tremendismes ni hipèrboles, resumeix no obstant el tema central

(“es pot bé fer hom morir per amor”), i el jo poètic li demana a Llir entre cards que cregui

amb “plena fe” el dolor que ell pateix per causa d'ella.

 

 

Comments (0)

You don't have permission to comment on this page.