| 
  • If you are citizen of an European Union member nation, you may not use this service unless you are at least 16 years old.

  • Files spread between Dropbox, Google Drive, Gmail, Slack, and more? Dokkio, a new product from the PBworks team, integrates and organizes them for you. Try it for free today.

View
 

Ausiàs March

Page history last edited by antoninavarro 3 years, 9 months ago

 

 

"Un dels aspectes que més sorprenen en la seua poesia és la marcada personalitat, fins i tot exacerbada, del jo poètic. Darrere del 'io só aquell' hi ha una actitud envanida i arrogant de l'exclusivitat de les seues accions. Tant quan s'autoproclama mestre amador com quan confessa les misèries del seu tarannà. Potser en el primer escrit crític de Fuster sobre Ausiàs, publicat l'any 1953, ja afirma que, sens dubte, es tracta del poeta europeu del segle XV que més parla de si mateix. I aquest aspecte de confidència que desprenen els versos és, tal vegada, un dels factors de connexió amb la poesia contemporània. Com explica Fuster: 'El fet de trobar-nos-hi amb aquella contundència egoista, amb aquell jo hipertrofiat i en carn viva, ens sedueix plenament'. Aquesta autoafirmació descarada i petulant el fa realment atractiu i, al mateix temps, sense parió: 'Io só aquest que em dic Ausiàs March'. 

(Josep Ballester: "El franctirador Fuster i el megalòman March", dins Vida i obra d'Ausiàs March [Congrés On-Line]) 

 

Fantasiant,   Amor a mi descobre

los grans secrets   c·als pus suptils amaga,

e mon jorn clar   als hòmens és nit fosqua,

e visch de ço   que persones no tasten.

Tant en Amor   l'esperit meu contempla,

que par del tot   fora del cors s'aparte,

car mos desigs   no són trobats en home,

sinó en tal   que la carn punt no·l torbe.

 

(Ausiàs March, poema XVIII)

 

DOSSIERS DIDÀCTICS


"— Què fa d'Ausiàs March un poeta extraordinari? 

La seva capacitat de dir la veritat. La capacitat extraordinària d'expressió. La seva llengua és extraordinària i, a més de dir la veritat, sap que fa por. Per tant, això que he observat suara, el salt d'una paraula que sembla innòcua a la realitat del cardar, la gent no el fa. Aquest salt fa por. Ausiàs March ha estat molt mal llegit. Això de veure que comença essent un petit idiota més o menys cretí —en la concepció de l'amor angèlic i bestial—, i tot el cicle d'Ausiàs March vist com a totalitat, això no s'ha vist, no es veu, no té relleu dins el que s'escriu d'ell. Fixi's, un home com Joan Fuster se n'havia d'haver adonat i no recordo que en digués res. I ningú no llegeix Ausiàs March. En això, hi insisteixo. Aquesta veritat que diu Ausiàs March no interessa ningú. Els professionals de l'estudi de la literatura no se n'adonen. Ells van fent la seva feineta... La gent hauria d'anar amb Ausiàs March sota el braç. Això de donar la veritat, als savis, no els interessa. Llegeixen la paraula "delit" i no veuen que ha de ser la rebolcada, com diuen els de TV3." 

 

(Joan Ferraté: "Era un salvatge i un insolent", dins El Temps, núm. 645, octubre 1996, [entrevistat per Lluís Bonada])

 

 

MATERIALS MULTIMÈDIA

 

Hipervincles

 

 Així com cell qui es veu prop de la mort

 

Així com cell qui es veu prop de la mort,

corrent mal temps, perillant en la mar,

e veu lo lloc on se pot restaurar

e no hi ateny per sa malvada sort,

ne pren a me, qui vaig afanys passant

e veig a vós, bastant mos mals delir:

desesperat de mos desigs complirt,

iré pel món vostré ergull recitant.

 

L'ENAMORAT I EL MAR

 

Els vuit versos d'aquesta cobla esparsa basten per concentrar la ja característica imatge ausiasmarquiana de l'amor

com una navegació perillosa. A més, trobem una clara explicitació dels termes de relació d'aquest símil

(la dona estimada com a port salvador, el rebuig com a possibilitat d'arribar-hi),

juntament amb una altra de les solucions típiques que el jo poètic sol imaginar

per combatre la seva desesperant frustració sentimental (la proclamació pública de l'orgull de la dona).

 

 

Si com lo taur se'n va fuit pel desert

 

Sí com lo taur se'n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l'ha desert,

 tot enaixí em cové llunyar de vós,

car vostre gest mon esforç ha confús:

ne tornaré fins del tot haja fus

la gran paor qui em tol ser delitós.

 

 

Aquesta esparsa (poema d'una sola estrofa) concentra en només vuit versos

un símil (el toro vençut que fuig al paratge solitari per resuperar força i tornar

quan pugui derrotar el toro que l'ha fet fugir) que il·lustra molt gràficament

el destret amorós del jo poètic: el contrast entre el “gest” de la dona i l'”esforç”

de l'enamorat es resol en la fugida del segon, que no podrà obtenir plaer

fins que no hagi destruït la por que el paralitza. El motiu subjacent,

com en el poema anterior, és el del silenci tímid que impedeix que l'amant es declari.

Interpretant l'actitud de la dona (el “gest”) com una espècie de refús

abans i tot que ell hagi parlat, l'enamorat es queda aclaparat i no troba manera

d'esforçar-se per dir el seu amor. La por d'una negativa femenina té un aspecte

paralitzador sobre el jo poètic. Una solució, doncs, pot ser allunyar-se de la dona

fins que aquest impediment hagi estat superat. Naturalment, el poema no insinua de cap manera com

podrà desaparèixer aquesta por exagerada que forma part essencial de la persona de l'enamorat.

I és que, com en poemes anteriors, els estats o les solucions

que esmenta el poeta se situen en el terreny de la imaginació i l'ideal.

No obstant, la vivacitat i intensitat dels fets narratius

en aquest breu espai de vuit versos constitueixen una mostra excel·lent del tremp poètic de March. 

 

 

Lleixant a part l'estil dels trobadors

 

Lleixant a part l'estil dels trobadors

qui, per escalf, trespassen veritat

e sostraent mon voler afectat

perquè no em torb, diré el que trop en vós.

 

Tot mon parlar als qui no us hauran vista

res no valrà, car fe no hi donaran,

e los veents que dins vós no veuran

en creure a mi llur arma serà trista.

 

L'ull de l'hom pec no ha tan fosca vista

que vostre cos no jutge per gentil;

no el coneix tal com lo qui és subtil:

hoc, la color, mas no sap de la llista.

 

Quant és del cos menys de participar

ab l'esperit, coneix bé lo grosser:

vostra color i el tall pot bé saber,

mas ja del gest no porà bé parlar.

 

Tots som grossers en poder explicar

ço que mereix un bell cos e honest:

jóvens gentils, bons sabents, l'han request

e, famejants, los cové endurar.

 

Lo vostre seny fa ço que altre no basta,

que sap regir la molta subtilea.

En fer tot bé s'adorm vostra perea.

Verge no sou perquè Déu ne volc casta.

 

Sol per a vós basta la bona pasta

que Déu retenc per fer singulars dones.

Fetes n'assats molt sàvies e bones,

mas compliment dona Teresa el tasta,

havent en si tan gran coneiximent

que res no el fall que tota no es conega:

a l'hom devot sa bellesa encega,

past d'entenents és son enteniment.

Venecians no han lo regiment

tan pacific com vostre seny regeix

subtilitats que l'entendre us nodreix

e del cos bell sens colpa el moviment.

 

Tan gran delit tot hom entenent ha

e ocupat se troba en vós entendre

que lo desig del cos no es pot estendre

a lleig voler, ans com a mort està.

 

Llir entre cards, lo meu poder no fa

tant que pogués fer corona invisible.

Meriu-la vós. Car la qui es visible

no es deu posar lla on miracle està. 

PLENA DE SENY: VIRTUTS MORALS I INTEL·LECTUALS DE LA DONA

 

Sota la forma convencional del gènere poètic de l'elogi (la laudatio o lloança)

que s'adreça aquí a una dona anomenada explícitament Teresa,

aquest celebèrrim poema encaixa perfectament entre els primers de l'obra de March perquè,

a part de l'elogi de la bellesa de Teresa, el jo poètic hi canta sobretot les virtuts morals i intel·lectuals

d'aquesta dona: el seny subtil, l'exercici del bé, l'autoconeixement ple, el domini de l'enteniment i del cos.

I aquestes qualitats són les que guien, almenys en teoria, la voluntat d'estimar de l'enamorat.

Dona Teresa constitueix, de fet, la representació ideal, sublimada (no debades la qualifica de miracle a la tornada)

de l'esperit semblant en amor que el jo poètic busca, una dona plena de seny, singular i extraordinària com un lliri entre cards.

 

Indubtablement, l'elogi de Teresa és ultrat i hiperbòlic. Es diu d'ella, per exemple,

que Déu va fer servir per crear-la tota la bona pasta destinada a fer “singulars dones” (versos 25 - 26),

o que la manera com el seu seny “regeix” alhora les subtilitats de l'enteniment i el moviment net i cast (“sens colpa”)

del seu cos és més pacífica o ordenada que el govern de la república de Venècia, considerada en aquella època

com un model d'estabilitat política i prosperitat econòmica. Aquest to del poema permet calibrar

apropiadament l'abast de la famosa afirmació dels versos inicals: el jo poètic hi diu que en el seu elogi de Teresa

s'apartarà de l'estil o manera dels poetes que, abrandats de passió (“per escalf”), inflen la veritat, i que deixarà de banda,

doncs, la torbació que l'amor li provoca en la voluntat (“sostraent mon voler afectat / perquè no em torb”); però, fet i fet,

l'elogi resultant és pràcticament increïble (“Tot mon parlar als qui no us hauran vista / res no valdrà”)

i acaba adornant la dona cantada amb la “corona invisible” i miraculosa de la santedat.

Sembla, doncs, que la protesta inicial de veracitat i de ponderació té principalment una funció retòrica convencional,

amb vista a captar la credibilitat i l'atenció oberta de qui escolti o llegeixi el poema.

 

La dualitat cos / enteniment és l'element bàsic del raonament, ja que l'elogi hiperbòlic de dona Teresa

sorgeix del contrast entre la superficialitat de tot el que fa referència al primer i la supremacia extraordinària del segon.

Teresa no és un àngel, sinó una dona de carn i ossos (amb descendència, per tant no és verge), i com a tal pot ser apreciada:

l'aparença física (“vostra color i el tall”, “un bell cos e honest”) la fa gentil i atractiva a la vista de l'home neci i vulgar (“l'hom pec”, “lo grosser”).

Però cal anar més enllà i veure el seu interior (“dins vós”): l'honestedat, el seny, la subtilesa, la bondat,

el coneixement, l'enteniment, la perfecció (“compliment”), resumits en el “gest”, essència de la noblesa espiritual,

obren en ella el miracle i destrueixen la sensualitat descontrolada, irracional (el “lleig voler”).

Estimar Teresa, doncs, és un delit superior de l'enteniment.

 

 

 

Veles e vents han mos desigs complir

 

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d'ells veig armar:

xaloc, llevant, los deuen subvenir,

ab llur amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

 

Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color e l'estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets:

fugint al mar on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

 

Amor de vós jo en sent més que no en sé,

de què la part pitjor me'n romandrà;

e de vós sap lo qui sens vós està.

A joc de daus vos acompararé.

 

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets:

la gran paor traurà al llum los secrets

que al confés descuberts no seran.

E en lo perill no em caureu de l'esment,

ans votaré al Déu qui ens ha lligats

de no minvar mes fermes voluntats

e que tots temps me sereu de present.

 

Jo tem la mort per no ser-vos absent,

per què amor per mort és anul·lats,

mas jo no creu que mon voler sobrats

pusca esser per tal departiment.

Jo só gelós de vostre escàs voler

que, jo morint, no meta mi en oblit.

Sol est pensar me tol del món delit,

car, nós vivint, no creu se pusca fer:

 

aprés ma mort, d'amar perdau poder

e sia tots en ira convertit.

E jo, forçat d'aquest món ser eixit,

tot lo meu mal serà vós no veer.

Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,

car prop d'aquell jo em trobara tot sol?

Vostre voler sabera quant me vol,

tement, fiant, de tot l'avenidor!

 

Jo son aquell pus extrem amador

aprés d'aquell a qui Déu vida tol:

puix jo son viu, mon cor no mostra dol

tant com la mort, per sa extrema dolor.

 

A bé o mal d'amor jo só dispost,

mas, per mon fat, fortuna cas no em porta:

tot esvetlat, ab desbarrada porta,

me trobarà faent humil respost.

 

Jo desig ço que em porà ser gran cost

i aquest esper de molts mals m'aconhorta;

a mi no plau ma vida ser estorta

d'un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.

 

Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe

al que amor fora mi obrarà:

lo seu poder en acte es mostrarà

a los meus dits ab los fets provaré.

 

Amor, de vós, jo en sent més que no en sé,

de què la part pijor me'n romandrà,

e de vós sap lo qui sens vós està:

a joc de daus vos acompararé. 

FIDELITAT AMOROSA

 

Un dels poemes més famosos de March, en gran part a causa de la impressionant efectivitat poètica de la llarga i intensa imatge

de les tres primeres estofes. La meravella i l'escatologia van de bracet en uns versos memorables que ens presenten l'amor del jo poètic

com una navegació incerta (“faent camins dubtosos per la mar”) en la qual, no obstant,

no es pot dubtar de la fermesa i la constància amb què ell estima; la ultrada imaginació de l'enamorat

mostra un mar revoltat, bullent, alterat (“mudant color e l'estat natural”), un mar paorós en què peixos i pelegrins

veuen la vida en perill i contra el qual ell, en canvi, alça vigorosament la proclamació d'una amor immutable

(“En lo perill no em caureu de l'esment”). Per tant, l'apocalipsi no deixa de ser sinó un nou truc retòric

per fer una fenomenal declaració de fidelitat amorosa.

 

Després d'aquesta poderosa obertura, el poema confronta dialècticament l'amor que no minva i sempre present del jo poètic

amb l'”escàs voler” que, en canvi, exhibeix la dona. Aquest raonament ocupa les tres estrofes següents,

en què se'ns subratlla que la mort no pot destruïr el sentiment de l'enamorat, mentre que ell tem

que a la dona l'ajudi a oblidar-lo per sempre més. Tot plegat serveix per exalçar un cop més la figura extraordinària del jo poètic:

si hi hagués un límit que permetés calibrar quant s'estima, diu, ell seria l'únic que hi quedaria ben a prop,

perquè és el “pus extrem amador”, disposat a tot, a un pas de la mort.

 

Però, a l'última estrofa, l'home imagina la resolució d'aquest desequilibri, de la incongruència sentimental

entre els dos personatges de la història: no vol morir, però, quan inevitablement arribi aquest cas,

provocat per la ingratitud i la falta de reconeixement femenins, ell triomfarà públicament i serà reputat per l'enorme enamorat que és.

Allò que en vida no havia estat sabut -a causa del proverbial silenci tímid que el paralitzava- es revelarà llavors amb tota plenitud.

 

Començat amb una prodigiosa imaginació apocalíptica, acabat amb una solució ideal de la història d'amor

permanentment insatisfeta, ja es veu que el poema il·lustra de fet la perplexitat i les contradiccions d'un enamorat irresolt i obsedit,

tancat en ell mateix, que parla a un vós imaginari que, en realitat, no sembla tenir accés a les seves paraules,

un vós femení que amb prou feines acaba d'assolir gaire entitat individual. No és estrany, doncs,

que a la tornada el jo poètic, que sembla que no entén ben bé què passa,

en comptes d'invocar algun dels senyals femenins habituals (Plena de seny o Llir entre cards),

s'adreci directament a l'amor, incomprensible i blasmable però, tanmateix, intensament sentit:

“Amor, de vós, jo en sent més que no en sé / (…) / a joc de daus vos acompararé”.

 

 

Fantasiant, amor a mi descobre

 

Fantasiant, amor a mi descobre

los grans secrets que als pus subtils amaga

e mon jorn clar als hòmens és nit fosca

e visc de ço que persones no tasten.

 

Tant en amor l'esperit meu contempla

que par del tot fora del cos s'aparte,

ca mos desigs no són trobats en home

sinó en tal que la carn punt no el torbe.

 

Ma carn no sent aquell desig sensible

e l'esperit obres d'amor cobeja:

d'aquell cec foc qui els amadors s'escalfen,

paor no em trop que jo me'n pogués ardre.

 

Un altre esguard lo meu voler pratica,

quan en amar vós, dona, se contenta,

que no han cells qui amadors se mostren

passionats e contra amor no dignes.

 

Si fos amor substança raonable

e que es trobàs de senyoria ceptre,

béns guardonant e punint los demèrits,

entre els mellors sols me trobara fènix,

car jo tot sols desempare la mescla

de lleigs desigs qui ab los bons d'embolquen.

 

Càstic no em cal, puix de assaig no em tempten:

la causa llur en mi és feta nul·la.

Si com los sants sentints la llum divina

la llum del món conegueren per ficta

e, menyspreants la glòria mundana,

puix major part de glòria sentien,

tot enaixí tinc en menyspreu e fàstic

aquells desigs, qui complits, amor minva,

prenint aquells que de l'esperit mouen,

qui no és llassat, ans tot jorn muntiplica.

 

Sí com, sant Pau, Déu li sostragué l'arma

del cos perquè ves divinals misteris,

car és lo cos de l'esperit lo carçre

e tant com viu ab ell és en tenebres,

així amor l'esperit meu arrapa

e no hi acull la maculada pensa

e per ço sent lo delit que no es cansa

si que ma carn la vera amor no em torba.

 

Pren-me enaixí com a aquell filosofe

qui, per muntar al bé qui no es pot perdre,

los perdedors llançà en mar profunda,

creent aquells l'enteniment torbassen.

 

Jo, per muntar al delit perdurable

tant quant ha el món, gros plaer de mi llance,

creent de cert que el gran delit me torba

aquell plaer que en fastig, volant, passa.

 

Als naturals no par que fer-se pusquen

molts dels secrets que la deitat s'estoja,

que revelats són estats a molts martres

no tan subtils com los ignorants i aptes.

 

Així primors amor a mi revela

tals que els sabents no basten a comprendre

e, quan ho dic, de mos dits me desmenten,

dant a parer que folles coses parle.

 

Llir entre cards, lo meu voler se tempra

en ço que null amador sap lo tempre.

Ço fai amor, a qui plau que jo senta

sos grans tresors: sols a mi els manifesta. 

L'AMOR COM A EXPERIÈNCIA MÍSTICA

 

La dualitat i el contrast entre cos i esperit és efectiva per mostrar, en una atmosfera de misticisme amorós,

els moments -i les imaginacions- més sublims que l'experiència espiritual de l'amor procura al jo poètic.

La figura de la dona es difumina aquí pràcticament fins a desaparèixer i, de fet, es tracta d'un poema d'amor de l'amor,

ocupat per la desbordant afirmació de la superioritat i la raresa sentimental de qui ens parla, únic coneixedor dels “grans tresors” de l'amor.

En realitat, a pesar dels termes beatífics en què ens descriu ara el seu estat, l'enamorat d'aquest poema no queda gaire lluny del de l'anterior,

on el vèiem allunyar-se dels vius per flirtejar amb la mort i amb les ànimes condemnades.

Es tracta, de fet, de l'anvers i el revers, de la cara i la creu d'una mateixa experiència d'aïllament i incomunicació radicals.

Allò que caracteritza l'enamorat en tots aquests poemes és el fet de la seva singularitat excepcional,

que fa que no el puguin comprendre (fins al punt que ara diran d'ell “que coses folles parle”).

 

La descripció d'aquesta experiència quasi mística ocupa les tres primeres estrofes,

que resumeixen la separació profunda entre el jo poètic i la resta dels humans: allò que ell sent com un “jorn clar”,

a la vista dels “hòmens” no és sinó una “nit fosca”, perquè ell viu d'allò que “les persones no tasten”.

Però aquest misteri fa que no senti el “desig sensible” de la carn és, en realitat, més aviat un ideal o, a tot estirar,

un sentiment que només arriba en uns moments determinats, amb tota la seva càrrega contradictòria.

Fixem-nos que ens el descriu, en la paraula que obre el poema, com un estat relacionat amb el fantasieig,

i que diversos trets de l'expressió matisen l'efectivitat o la consistència real d'allò que se'ns està dient: només “par” (sembla)

que l'esperit s'aparti o se separi de cos, i la confirmació del jo poètic com a enamorat “fènix”, únic, irrepetible,

ve a continuació d'una forma de verb de condicional (“trobara”)

i precedida de la restricció d'una subordinada de condicional (“Si fos amor substança raonable…”).

 

Aquesta mateixa irrealitat impregna les tres estrofes següents, que a través de tres símils

igualen l'enamorat a tres figures humanes que han conegut la santedat i el deseiximent de les coses terrenals.

La setena estrofa i la tornada conclouen el poema descivint aquesta misticització de l'amor del jo poètic en termes religiosos

que li escauen (“deitat”, “revelats”, “revela”, “martres”) i subratllant un cop més la incomprensió i la extraordinarietat del jo poètic:

no el poden comprendre ni tan sols els savis (“sabents”).

 

 

 

Quins tan segurs consells vas encercant

 

¿Quins tan segurs consells vas encercant,

cor malastruc, enfastijat de viure?

Amic de plor e desamic de riure,

¿com soferràs los mals qui et són davant?

 

Acuita't, doncs, a la mort, qui t'espera

e per tos mals te allongues los jorns:

aitant és lluny ton delitós sojorns

com vols fugir a la mort falaguera.

 

Braços uberts és eixida a carrera,

plorant sos ulls per sobres de gran goig.

Melodiós cantar de sa veu oig

dient: "Amic, ix de casa estrangera!

En delit prenc donar-te ma favor,

que per null temps home nat l'ha sentida

car jo defuig a tot home que em crida,

prenent aquell qui fuig de ma rigor."

 

Ab ulls plorant e cara de terror,

cabells rompent ab grans udulaments,

la vida em vol donar heretaments

e d'aquests dons vol que sia senyor,

cridant ab veu horrible i dolorosa

tal com la mort crida el benauirat,

car, si l'hom és a mals aparellat,

la veu de mort li és melodiosa.

 

Bé em maravell com és tan ergullosa

la voluntat de cascun amador!

No demanant a mi qui és amor,

en mi sabran sa força dolorosa.

 

Tots, maldient, sagramentejaran

que mai amor los tendrà en son poder

e, si els recont l'acolorat plaer,

lo temps perdut, sospirant, maldiran.

Null hom conec, o dona, a mon semblant,

que, dolorit per amor, faça plànyer:

jo son aquell de qui es deu hom complànyer,

car, de mon cor, la sang se'n va llonyant.

 

Per gran tristor que li és acostada,

seca's tot jorn l'humit qui em sosté vida

e la tristor contra mi és ardida

e, en mon socors, mà no s'hi troba armada.

 

Llir entre cards, l'hora sent acostada

que civilment és ma vida finida:

puix que del tot ma esperança és fugida,

ma arma roman en aquest món damnada.

LA MORT PER AMOR 

 

Dintre de la situació tòpica de l'enamorat malalt d'amor, un dels motius principals, quan aquesta passió

és portada a l'extrem, és de de la mort per amor, és a dir, la presentació de la mort com a únic final possible

d'una experiència hiperbòlicament dolorosa i que no s'arriba a resoldre mai a causa de la ignorància o rebuig

que la dama mostra envers l'enamorat. Aquest tema ocupa, amb una intensitat plena i molt gràfica,

les preguntes retòriques i l'al·legoria de les tres primeres estrofes. La personificació del cor de l'enamorat,

d'una banda, i la de la mort, de l'altra, tenen un paper fonamental en l'arrancada del poema.

En realitat, el cor apareix aquí sota la figura d'una sinècdoque del mateix jo poètic que li parla.

Aquestes personificacions es desenvolupen, a més, a través d'antítesis i contrastos (per exemple, als versos 3, 10 i 15-16)

i de l'al·legoria, en què la vida i la mort competeixen per mirar de seduir l'enamorat. A més a més,

les preguntes que obren el poema, expressades vehementment amb una apòstrofe al cor, són, de fet,

retòriques perquè no busquen tant una resposta ja sabuda prèviament com, sobretot,

subratllar les accions que descriuen (no hi ha “segurs consells” possibles en l'amor, els seus “mals” són insuportables).

 

En aquesta situació límit, el jo poètic dreça i reclama, a les dues estofes següents,

la seva condició de màxima i superior encarnació humana de l'enamorat en pena: els que es pensen

que estimen de debò canviaran de parer quan coneixeran els podereosos efectes que l'amor ha causat en ell,

uns efectes tan visibles i palesos que no caldrà que li preguntin “què és amor”. Sense esperança de correspost

per la dona a qui estima, l'enamorat viu a la terra la condemnació infernal i s'acosta a la mort, en un estat

de decandiment físic descrit de manera precisa, segons les concepcions fisiològiques corrents a l'època:

la tristesa provoca l'assecament de l'humit radical (l'humor bàsic que manté l'escalfor del cos i que, per tant,

“sosté” la vida) i allunya la sang del cor amb el mateix efecte moral.

 

Colguen les gents ab alegria festes

 

Colguen les gents ab alegria festes,

lloant a Déu, entremesclant deports,

places, carrers e delitables horts

sien cercats ab recont de grans gestes,

e vaja jo los sepulcres cercant,

interrogant ànimes infernades,

e respondran, car no són companyades

d'altre que mi en son contínuu plant.

 

Cascú requer e vol a son semblant,

per ço no em plau la pràtica dels vius

d'imaginar mon estat són esquius,

sí com d'hom mort de mi prenen espant.

 

Lo rei xiprè, presoner d'un heretge,

en mon esguard no és malauirat,

car ço que vull no serà mai finat,

de mon desig no em porà guarir metge.

 

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge

e per tots temps brota la carn de nou

e en son menjar aquell ocell mai clou,

pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,

car és un verm qui romp la mia pensa,

altre, lo cor, qui mai cessen de rompre,

e llur treball no es porà enterrompre

sinó ab çó que d'haver se defensa.

 

E, si la mort no em dugués tal ofensa:

fer mi absent d'una tan plasent vista,

no li graesc que de terra no vista

lo meu cos nuu, qui de plaer no pensa

de perdre pus que lo imaginar

los meus desigs no poder-se complir,

e, si em cové mon derrer jorn finir,

seran donats térmens a ben amar.

 

E, si en lo cel Déu me vol allogar,

part veure a Ell, per complir mon delit

serà mester que em sia dellai dit

que d'esta mort vos ha plagut plorar,

penedint vós com per poca mercè

mor l'ignocent e per amar-vos martre,

cell qui lo cos de l'arma vol departre

si ferm cregués que us dolríeu de se.

 

Llir entre cards, vós sabeu e jo sé

que es pot bé fer hom morir per amor:

creure de mi que só en tal dolor,

no fareu molt que hi doneu plena fe.

 

 

 

ENAMORAT COM MORT EN VIDA 

 

La relació simbòlica de la mort amb l'amor extrem és represa aquí en la imatge inicial,

on el jo poètic ens és presentat com un mort en vida, esquivant l'alegria dels vius i buscant als cementiris

la companyia de les ànimes condemnades dels morts. Si al poema anterior declarava que cap home o dona

eren semblants a ell, ara els ha trobat per fi entre els morts, ja que els vius són incapaços d'imaginar el seu estat actual.

Aquest to macabre dels dotze primers versos ha colpit poderosament els lectors moderns de March,

que hi han vist en ocasions un precedent de la delectació morbosa en la mort d'alguns autors romàntics del segle XIX.

En realitat, i deixant de banda la funció retòrica de la imatge de la mort en vida (es tracta de despertar la mercè

i la compassió de Llir entre cards), no s'ha d'oblidar que la presència de la mort i de l'Altre Món en la vida quotidiana i en l'imaginari

de l'home medieval era del tot natural, i la seva plasmació en obres poètiques

de caràcter al·legòric no resultava estranya en una societat profundament teocèntrica.

 

A partir de la meitat de la segona estrofa, un parell de símils i una metàfora expliquen

per què l'enamorat no té un lloc entre els vius: el seu desig no té curació possible

perquè no trobarà mai satisfacció. Per això, el seu dolor, brutal i inhumà,

és superior al del rei cristià de Xipre, Joan II, fet presoner arran del saqueig de l'illa mediterrània

per les tropes del soldà d'Egipte (aquest captiveri, que va durar nou mesos i mig,

permet datar el poema de March pels volts de 1426-1427), o al de Tici, el gegant mitològic a qui un voltor

menja permanentment el fetge, que, un cop devorat, torna a créixer a cada nova fase de la lluna.

El dolor del jo poètic és més gran que el de Joan i Tici, perquè és com si com un cuc li rosegués el pensament i un altre el cor,

interminablement, vist que no arribarà a obtenir mai l'amor de la dona.

 

A la quarta i la cinquena estrofes, en haver-se adonat que, de fet, la mort no és cap solució

perquè significa l'allunyament de la visió tan desitjada, el jo poètic afirma que l'únic plaer

que hi trobaria és que deixaria d'imaginar que els seus desigs podran ser satisfets mai.

Naturalment, aquesta claudicació, la mort de l'enamorat, significaria la desaparició

sobre la terra del bon amor (“seran donats térmens a ben amar”), que ell representava de manera única i excel·lent,

segons hem vist al poema anterior. Aquest orgull hiperbòlic arriba fins a l'extrem de condicionar

la seva ascensió al cel: caldrà que allà li diguin que la dona sense mercè ha plorat la mort d'ell,

màrtir (“martre”) d'amor, i se n'ha penedit.

 

La tornada, sense tremendismes ni hipèrboles, resumeix no obstant el tema central

(“es pot bé fer hom morir per amor”), i el jo poètic li demana a Llir entre cards que cregui

amb “plena fe” el dolor que ell pateix per causa d'ella.

 

 

Comments (0)

You don't have permission to comment on this page.