És una gran amiga. Diria més: l'amiga. Havia vingut diverses vegades a casa. Va arribar, aquell dia, una altra vegada encara. Duia un jersei bastant lleuger. Vàrem parlar de coses. M'inquietava el jersei, lleu, fràgil. No ho vaig pensar: li'l vaig apartar, una mica, de la pell. Va riure. Altre cop, vaig sentir, vaig experimentar la mateixa inquietud: vaig repetir el fet. Vam riure tots dos. A la tercera vegada, però, no sols vaig apartar-li una mica el jersei, sinó que vaig guaitar la seua intimitat interior: els pits, dintre el sostenidor. Vam riure. Un altre dia dins vàrem tornar a veure i vàrem tornar a parlar. No duia aquell jersei. Ella va mig riure, en dir-li-ho. No, no duia aquell jersei. Moments després, com si fos la cosa més natural del món, però amb una gran intensitat, amb una gran temor, amb un immens amor, vaig gosar de posar-li la mà dintre la brusa, i vaig temptar, tebi, quiet, nu, un pit seu. No va dir res. Em va somriure. Dinàrem amb la meua dona i els meus fills. Després, la meua dona se'n va anar a Gandia, i jo vaig sentir el desig d'"eixir". Em va acompanyar. A la cantonada vàrem prendre un taxi. Vaig canviar d'adreça dues o tres vegades. La sentia "meua", al meu costat, quieta. Vàrem anar al Perelló. La vaig besar al cotxe. Li vaig deixar la ma, tèbia, sobre el pit nu. El vaig agafar. Li vaig agafar la cama dreta. Al perelló, fou tot. Va deixar els seus pits, nus, alegres, bruns, a les meues mans. Ens vam besar. Vàrem anar al llit. Al cap de tants anys, de tants anys de patiments diversos, vaig ser l'home feliç, quan menys ho esperava.

vicent andrés estellés