El meu treball i la meua tristesa,

el meu dolor que a ningú puc dir,

i el calle, em dol, em lligue el coll amb ell,

em faig un nus, estrenyent-lo ben fort,

i a poc a poc cau, del pes, el meu cos,

cau el meu cos, el meu dolor, del sostre,

i vacil·lant a l'airet del corral

estic penjat, tota la meua mort,

i entra el veí i em veu penjant del sostre

i no diu res, demana un got de vi,

i de reüll em guipa, i no sap res

i penge així, i en arribar nadal

seré un mort dolç, de secreta dolçor,

i m'obriran a taula, entre rialles.

Vicent Andrés Estelles, Pedres de foc (1975)